Tonet

Estruç

El mon dels gossos de raça

El mon dels gossos de raça

l'Albufera de València

El Parc Natural de l'Albufera de València (Albufera, de l'àrab البحيرة al-buhayra, "petit mar") està situat al Sud de l'Horta de València i al Nord de les dos Riberes (Alta i Baixa). És la zona humida més important del País Valencià.
Aquest paratge de 21.120 hectàrees que va ser declarat parc natural pel govern valencià el, per Decret 89/1986 de 8 de juliol de 1986, es troba situat uns 10 quilòmetres al sud de la ciutat de València. El parc natural comprèn el sistema format per l'albufera pròpiament, el seu entorn humit, i el cordó litoral.

Dansa

Dansa

Església de Castelló de Rugat

Capvespre a l'Albufera de València

Havia estat tot el dia plovent, però al final de la tarda s'havien obert algunes clarianes en el cel. Vaig decidir acostar-me a l'Albufera a provar sort amb el capvespre i allà em vaig trobar, com sempre, a un munt de fotògrafs disposats a immortalitzar amb les seves càmeres l'espectacle.

Suricatas

La Ciutat de les Arts i les Ciències

Dansa clàssica

Amb agraïment a Josee Payan i Azahara Campos de Estudio Espejos de Castelló de la Plana, per permetre'm fer fotos.

Serps

La serp del blat de moro (Elaphe guttata) és una serp de la família Colubridae. Es diu serp del blat de moro perquè els cultius de blat de moro són el seu lloc preferit, doncs és una serp solitària i no viu en clots sinó en la planicie, i els matorreles del blat de moro són les millors àrees per encontra el seu aliment, protecció i amagatall. Són populars al mercat de mascotes, potser per ser més petites i dòcils que altres espècies de serps i per no ser verinoses.

Casa Batlló - Gaudí

La Casa Batlló és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, i està situat en el número 43 del passeig de Gràcia de Barcelona, l'ampla avinguda que travessa el barri modernista de l'Eixample.
De fet, la Casa Batlló és el resultat de la reforma total d'una antiga casa convencional construïda l'any 1877 per Emili Sala Cortés. Josep Batlló i Casanovas, un industrial tèxtil, li encarregà a Gaudí una renovació total de l'immoble i Gaudí va començar pensant en una reforma de façana, però finalment va fer una reorganització total dels espais, amb més ventilació i il·luminació natural; va afegir dos pisos les golfes i els característics balcons dissenyats amb formes entrellaçades corbades.
El projecte d'Antoni Gaudí, fortament qüestionat per les autoritats municipals de l'època, es de l'any 1904 i es va construir entre 1905 i 1907. Varen col·laborar amb Gaudí: en la realització de la façana els arquitectes Josep Maria Jujol i Joan Rubió i Bellver, els metal·listes Germans Badia, els fusters Casas i Bardés, el ceramista Sebastià Ribó i els Tallers Pelegrí realitzadors dels vitralls.
El més destacat és, sens dubte, la façana, considerada una de les més espectaculars i brillants del món; combina la pedra, el ferro forjat i la ceràmica policromada.
La part central de l'edifici, de ceràmica policromada, insinua la superfície d'un llac amb nenúfars de suaus ondulacions i reflexes produïts pels vidres i ceràmica en trencadís. La part superior de l'edifici recorda l'esquena arquejada d'un drac o un camaleó, on les teules ceràmiques en són les escates.

Capvespre a l'Albufera de València

Res feia presagiar que el vesprejar d'aquell dia seria tan espectacular.
Durant tot el dia d'aquell diumenge, el cel va tenir un blau trist, sense núvols.
El grup d'amics que passem el dia per València, decidim anar a la zona de l'albufera, per veure la posta de sol, i com no seria la nostra alegria quan vam veure que el cel, amb alguns núvols, prometia un ocàs cridaner.
Els avions que solcaven l'espai aeri de València, semblaven voler aportar el seu granit de sorra, pintant el cel amb línies blanques.
Va començar a posar-se el sol i el cel es va posar daurat fort, acabant al final en vermell intens...un espectacle visual increïble que gaudim els molts afeccionats a la fotografia que ens trobàvem en aquell lloc.
Com a punt final, els amos de les barques de passeig, van tornar cap a les seves cases per a un merescut descans, la qual cosa va permetre algunes fotos com la qual veieu.

Vall-de-roures

Vall-de-roures és una vila i municipi capital de la comarca aragonesa del Matarranya, dins la província de Terol.
Es troba situat en un tossal, i als seus peus passa el riu Matarranya. Rodejat d'altes muntanyes i de pinedes. Una d'aquestes elevacions és Penya Aznar o La Caixa, amb forma de taula. D'entre els elements que definixen el paisatge de Vall-de-roures, pocs són tan característics com aquesta roca amb forma d'antiga caixa de cabals, visible des de quasi qualsevol punt del territori.
La història associada a ella és sorprenentment antiga. Les restes trobades a dalt, ens diuen que ja era coneguda en els temps dels ibers, però la seua importància com a element definitori comença en els temps de la dominació musulmana, quan algunes fonts comencen a associar-la amb el Comte Aznar Galindo, fundador del comtat d'Aragó. Segons pareix, ell mateix, o més possiblement algun dels seus continuadors prengué "La caixa" com a punt estratègic des del que dirigir els seus atacs a les posicions musulmanes. Des de llavors serà coneguda com a penya d'Aznar Lagaya, sent aquest últim acabe una deformació del vocable medieval que definia precisament una caixa.
Acabada la reconquista, Alfons II d'Aragó en el seu document de donació a l'arquebisbat de Saragossa, anomena a la vall en què hui s'assenta Vall-de-roures "Vall de la penya Aznar lagaia" definint amb ella tot el territori.
En els segles posteriors, La Caixa ha anat acumulant llegendes i històries al seu voltant i ha sigut des de refugi de pastors fins objecte de culte pagà, arribant fins al present sent el millor testimoni de les arrels més antigues de Vall-de-roures.

Châteaux de la Loire (France)

He estat uns dies per França i en una de les excursions que he fet, he visitat els preciosos castells del Loire. Sembla que entres en una altra època i estan molt ben conservats. Un plaer per la vista.

Palau del Marqués de Dosaigües

El Palau del Marqués de Dosaigües és un dels edificis civils d'estil barroc i rococó més significatius de la ciutat de València i seu del Museu de Ceràmica.
La construcció de l'antic edifici del palau es deu a la família Rabassa de Perellós, qui des del 1496 ostentava la baronia de Dosaigües. Segons el plànol de València del Pare Tosca del 1704, es tractava d'una construcció gòtica amb tres cossos disposats al voltant d'un pati amb una torre emmerletada en el cantó nord-est. La façana es coronava amb una galeria correguda.
El 1740, Giner Rabassa de Perellós, primer marqués de Dosaigües, decidí renovar sa casa pairal com a mostra del seu poder i llinatge. Encarregà l'obra al gravador i pintor Hipòlit Rovira, que substituí el gòtic auster de l'antiga casa per una gran abundància decorativa. La portada principal realitzada en alabastre per Ignasi Vergara, segons disseny d’Hipòlit Rovira, d'estil purament barroc, conté una al·legoria dels rius Túria i Xúquer al·lusiva al marquesat de dos Aigües. Rematada per una fornícula amb la Mare de Déu del Roser, la portada es protegia per un balcó corregut del qual es conserven gravats i fotografies.
El 1853, en esgotar-se la successió directa, heretà el títol En Vicent Dasí Lluesma, qui decidí dur a terme una àmplia reforma de l'edifici, iniciada el 1854, de caràcter bàsicament ornamental en un clar eclecticisme que combina rococó, neoimperi i motius xinesos. En la façana es van afegir elements arquitectònics i decoratius. En el pati interior es van substituir les finestres gòtiques per balcons amb relleus de figures al·legòriques al·lusives a les arts (arquitectura i escultura), a l'agricultura i al comerç, base de la riquesa del marqués. Tot l'interior va ser estucat i pintat per Salustiano Asenjo, Josep Mª Brell, Plàcido Francés, Rafael Montesinos i Ramiro Contreras i Aznar, Molinelly, Franchini i Nicoli, i altres. Es va adquirir mobiliari de l'època, com el conjunt de mobles de Dresden amb aplicacions de porcellana saxona a l'anomenada "Sala de Porcellana". Després d'anys d'obres es va inaugurar la reforma el 17 de maig del 1867.
Aquest palau fou declarat monument historicoartístic el 1941 i adquirit el 1949 pel Ministeri d'Educació per a ubicar la important col·lecció de ceràmica donada a l'estat el 1947 per Manuel González Martí i la seua dona Amèlia Cunyat. Durant set anys la col·lecció va tindre la seua seu al domicili del fundador, però després de la rehabilitació del Palau de Dosaigües, duta a terme entre 1950 i 1954, s'hi instal·là definitivament el Museu Nacional de Ceràmica.
Entre 1969 i 1972 s'amplià en bastir-se una nova ala que en el seu exterior reproduïa fidelment l'estil de la façana del segle XIX. En els anys 1980 el museu necessitava millorar la seua infraestructura i instal·lacions i el 1990 es tancà per rehabilitar-ho. Després d'anys de romandre tancat, durant la dècada següent s'obrí novament.

El pintor i el seu gos

Aquell diumenge va despertar ennuvolat i amb una mica de boira. Vam decidir pujar a l'ermita de Sant Antoni per fer algunes fotos del bonic poble de Castelló de Rugat (País Valencià). En un lateral de l'ermita hi havia un senyor de cabells i barbes blanques pintant un quadre mentre el seu gos, reposava al seu costat tranquil.lament.
Em va cridar l'atenció que pintava amb la mà esquerra i el treball pictòric realitzat, poc habitual.
En acostar-me vaig pensar que podia compondre una bonica foto i li vaig demanar permís. El senyor va accedir i quan li vaig dir que si sortia bé la foto, la pujaria a la meva pàgina a internet, va semblar alegrarse i em va donar el seu telèfon perquè l'avisés quan estigués a la xarxa. Vaig notar que parlava amb dificultat i em va dir que havia estat arquitecte i que havia patit una malaltia que l'havia deixat paralitzat en tota la part dreta del seu cos i també havia vist afectat la seva forma de parlar.
Serveixi aquesta foto com un petit homenatge a aquest pintor.

Lèmur de cua anellada

El lèmur de cua anellada (Lemur catta) és un gran primat estrepsirí; és el lèmur més conegut a causa de la seva llarga cua amb anells blancs i negres. Pertany als lemúrids, una de les quatre famílies de lèmurs. És l'únic membre del gènere Lemur. Com tots els lèmurs, és endèmic de l'illa de Madagascar. És conegut localment com a hira (en malgaix) o maki (en francès i malgaix), i viu en boscos de galeria i matollars de les regions meridionals de l'illa. És omnívor i també és el lèmur més terrestre de tots. És un animal diürn, cosa que significa que només és actiu durant el dia.
El lèmur de cua anellada és altament social, vivint en grups de fins a trenta individus. També és matriarcal, un tret comú dels lèmurs però rar en els altres primats. Per conservar la calor i reforçar els lligams socials, els grups s'arrauleixen junts, formant una "bola de lèmurs". El lèmur de cua anellada també pren el sol, assegut amb el pelatge blanc vers el sol. Com altres lèmurs, aquesta espècie confia molt en el seu sentit de l'olfacte, i marca el territori amb glàndules odoríferes. Els mascles presenten un comportament únic de marcatge olorós anomenat marcatge amb esperons, i participen en lluites pudents impregnant-se la cua amb la seva olor i fent-la olorar als rivals.
Sent un dels primats que més usen la veu, el lèmur de cua anellada utilitza moltes vocalitzacions, incloent-hi crides de cohesió del grup o crides d'alarma. Tot i que manca d'un cervell gran, si es compara amb el dels primats simiformes, els experiments han demostrat que el lèmur de cua anellada pot organitzar seqüències, comprendre operacions aritmètiques i triar les eines adequades segons les seves qualitats funcionals.
Tot i ser llistat com a "gairebé amenaçat" per la Llista Vermella de la UICN i malgrat que sofreix de destrucció de l'hàbitat, el lèmur de cua anellada es reprodueix fàcilment en captivitat i és troba habitualment en zoològics d'arreu del món, amb més de 2.000 exemplars. Sol viure entre setze i dinou anys en estat salvatge i fins a 27 en captivitat.