dimarts, 14 de desembre de 2010

Casa Batlló - Gaudí



La Casa Batlló és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, i està situat en el número 43 del passeig de Gràcia de Barcelona, l'ampla avinguda que travessa el barri modernista de l'Eixample.
De fet, la Casa Batlló és el resultat de la reforma total d'una antiga casa convencional construïda l'any 1877 per Emili Sala Cortés. Josep Batlló i Casanovas, un industrial tèxtil, li encarregà a Gaudí una renovació total de l'immoble i Gaudí va començar pensant en una reforma de façana, però finalment va fer una reorganització total dels espais, amb més ventilació i il·luminació natural; va afegir dos pisos les golfes i els característics balcons dissenyats amb formes entrellaçades corbades.
El projecte d'Antoni Gaudí, fortament qüestionat per les autoritats municipals de l'època, es de l'any 1904 i es va construir entre 1905 i 1907. Varen col·laborar amb Gaudí: en la realització de la façana els arquitectes Josep Maria Jujol i Joan Rubió i Bellver, els metal·listes Germans Badia, els fusters Casas i Bardés, el ceramista Sebastià Ribó i els Tallers Pelegrí realitzadors dels vitralls.
El més destacat és, sens dubte, la façana, considerada una de les més espectaculars i brillants del món; combina la pedra, el ferro forjat i la ceràmica policromada.
La part central de l'edifici, de ceràmica policromada, insinua la superfície d'un llac amb nenúfars de suaus ondulacions i reflexes produïts pels vidres i ceràmica en trencadís. La part superior de l'edifici recorda l'esquena arquejada d'un drac o un camaleó, on les teules ceràmiques en són les escates.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Capvespre a l'Albufera de València


Res feia presagiar que el vesprejar d'aquell dia seria tan espectacular.
Durant tot el dia d'aquell diumenge, el cel va tenir un blau trist, sense núvols.
El grup d'amics que passem el dia per València, decidim anar a la zona de l'albufera, per veure la posta de sol, i com no seria la nostra alegria quan vam veure que el cel, amb alguns núvols, prometia un ocàs cridaner.
Els avions que solcaven l'espai aeri de València, semblaven voler aportar el seu granit de sorra, pintant el cel amb línies blanques.
Va començar a posar-se el sol i el cel es va posar daurat fort, acabant al final en vermell intens...un espectacle visual increïble que gaudim els molts afeccionats a la fotografia que ens trobàvem en aquell lloc.
Com a punt final, els amos de les barques de passeig, van tornar cap a les seves cases per a un merescut descans, la qual cosa va permetre algunes fotos com la qual veieu.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Vall-de-roures


Vall-de-roures és una vila i municipi capital de la comarca aragonesa del Matarranya, dins la província de Terol.
Es troba situat en un tossal, i als seus peus passa el riu Matarranya. Rodejat d'altes muntanyes i de pinedes. Una d'aquestes elevacions és Penya Aznar o La Caixa, amb forma de taula. D'entre els elements que definixen el paisatge de Vall-de-roures, pocs són tan característics com aquesta roca amb forma d'antiga caixa de cabals, visible des de quasi qualsevol punt del territori.
La història associada a ella és sorprenentment antiga. Les restes trobades a dalt, ens diuen que ja era coneguda en els temps dels ibers, però la seua importància com a element definitori comença en els temps de la dominació musulmana, quan algunes fonts comencen a associar-la amb el Comte Aznar Galindo, fundador del comtat d'Aragó. Segons pareix, ell mateix, o més possiblement algun dels seus continuadors prengué "La caixa" com a punt estratègic des del que dirigir els seus atacs a les posicions musulmanes. Des de llavors serà coneguda com a penya d'Aznar Lagaya, sent aquest últim acabe una deformació del vocable medieval que definia precisament una caixa.
Acabada la reconquista, Alfons II d'Aragó en el seu document de donació a l'arquebisbat de Saragossa, anomena a la vall en què hui s'assenta Vall-de-roures "Vall de la penya Aznar lagaia" definint amb ella tot el territori.
En els segles posteriors, La Caixa ha anat acumulant llegendes i històries al seu voltant i ha sigut des de refugi de pastors fins objecte de culte pagà, arribant fins al present sent el millor testimoni de les arrels més antigues de Vall-de-roures.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Châteaux de la Loire (France)




He estat uns dies per França i en una de les excursions que he fet, he visitat els preciosos castells del Loire. Sembla que entres en una altra època i estan molt ben conservats. Un plaer per la vista.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Palau del Marqués de Dosaigües


El Palau del Marqués de Dosaigües és un dels edificis civils d'estil barroc i rococó més significatius de la ciutat de València i seu del Museu de Ceràmica.
La construcció de l'antic edifici del palau es deu a la família Rabassa de Perellós, qui des del 1496 ostentava la baronia de Dosaigües. Segons el plànol de València del Pare Tosca del 1704, es tractava d'una construcció gòtica amb tres cossos disposats al voltant d'un pati amb una torre emmerletada en el cantó nord-est. La façana es coronava amb una galeria correguda.
El 1740, Giner Rabassa de Perellós, primer marqués de Dosaigües, decidí renovar sa casa pairal com a mostra del seu poder i llinatge. Encarregà l'obra al gravador i pintor Hipòlit Rovira, que substituí el gòtic auster de l'antiga casa per una gran abundància decorativa. La portada principal realitzada en alabastre per Ignasi Vergara, segons disseny d’Hipòlit Rovira, d'estil purament barroc, conté una al·legoria dels rius Túria i Xúquer al·lusiva al marquesat de dos Aigües. Rematada per una fornícula amb la Mare de Déu del Roser, la portada es protegia per un balcó corregut del qual es conserven gravats i fotografies.
El 1853, en esgotar-se la successió directa, heretà el títol En Vicent Dasí Lluesma, qui decidí dur a terme una àmplia reforma de l'edifici, iniciada el 1854, de caràcter bàsicament ornamental en un clar eclecticisme que combina rococó, neoimperi i motius xinesos. En la façana es van afegir elements arquitectònics i decoratius. En el pati interior es van substituir les finestres gòtiques per balcons amb relleus de figures al·legòriques al·lusives a les arts (arquitectura i escultura), a l'agricultura i al comerç, base de la riquesa del marqués. Tot l'interior va ser estucat i pintat per Salustiano Asenjo, Josep Mª Brell, Plàcido Francés, Rafael Montesinos i Ramiro Contreras i Aznar, Molinelly, Franchini i Nicoli, i altres. Es va adquirir mobiliari de l'època, com el conjunt de mobles de Dresden amb aplicacions de porcellana saxona a l'anomenada "Sala de Porcellana". Després d'anys d'obres es va inaugurar la reforma el 17 de maig del 1867.
Aquest palau fou declarat monument historicoartístic el 1941 i adquirit el 1949 pel Ministeri d'Educació per a ubicar la important col·lecció de ceràmica donada a l'estat el 1947 per Manuel González Martí i la seua dona Amèlia Cunyat. Durant set anys la col·lecció va tindre la seua seu al domicili del fundador, però després de la rehabilitació del Palau de Dosaigües, duta a terme entre 1950 i 1954, s'hi instal·là definitivament el Museu Nacional de Ceràmica.
Entre 1969 i 1972 s'amplià en bastir-se una nova ala que en el seu exterior reproduïa fidelment l'estil de la façana del segle XIX. En els anys 1980 el museu necessitava millorar la seua infraestructura i instal·lacions i el 1990 es tancà per rehabilitar-ho. Després d'anys de romandre tancat, durant la dècada següent s'obrí novament.

dimecres, 22 de setembre de 2010

El pintor i el seu gos


Aquell diumenge va despertar ennuvolat i amb una mica de boira. Vam decidir pujar a l'ermita de Sant Antoni per fer algunes fotos del bonic poble de Castelló de Rugat (País Valencià). En un lateral de l'ermita hi havia un senyor de cabells i barbes blanques pintant un quadre mentre el seu gos, reposava al seu costat tranquil.lament.
Em va cridar l'atenció que pintava amb la mà esquerra i el treball pictòric realitzat, poc habitual.
En acostar-me vaig pensar que podia compondre una bonica foto i li vaig demanar permís. El senyor va accedir i quan li vaig dir que si sortia bé la foto, la pujaria a la meva pàgina a internet, va semblar alegrarse i em va donar el seu telèfon perquè l'avisés quan estigués a la xarxa. Vaig notar que parlava amb dificultat i em va dir que havia estat arquitecte i que havia patit una malaltia que l'havia deixat paralitzat en tota la part dreta del seu cos i també havia vist afectat la seva forma de parlar.
Serveixi aquesta foto com un petit homenatge a aquest pintor.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Lèmur de cua anellada


El lèmur de cua anellada (Lemur catta) és un gran primat estrepsirí; és el lèmur més conegut a causa de la seva llarga cua amb anells blancs i negres. Pertany als lemúrids, una de les quatre famílies de lèmurs. És l'únic membre del gènere Lemur. Com tots els lèmurs, és endèmic de l'illa de Madagascar. És conegut localment com a hira (en malgaix) o maki (en francès i malgaix), i viu en boscos de galeria i matollars de les regions meridionals de l'illa. És omnívor i també és el lèmur més terrestre de tots. És un animal diürn, cosa que significa que només és actiu durant el dia.
El lèmur de cua anellada és altament social, vivint en grups de fins a trenta individus. També és matriarcal, un tret comú dels lèmurs però rar en els altres primats. Per conservar la calor i reforçar els lligams socials, els grups s'arrauleixen junts, formant una "bola de lèmurs". El lèmur de cua anellada també pren el sol, assegut amb el pelatge blanc vers el sol. Com altres lèmurs, aquesta espècie confia molt en el seu sentit de l'olfacte, i marca el territori amb glàndules odoríferes. Els mascles presenten un comportament únic de marcatge olorós anomenat marcatge amb esperons, i participen en lluites pudents impregnant-se la cua amb la seva olor i fent-la olorar als rivals.
Sent un dels primats que més usen la veu, el lèmur de cua anellada utilitza moltes vocalitzacions, incloent-hi crides de cohesió del grup o crides d'alarma. Tot i que manca d'un cervell gran, si es compara amb el dels primats simiformes, els experiments han demostrat que el lèmur de cua anellada pot organitzar seqüències, comprendre operacions aritmètiques i triar les eines adequades segons les seves qualitats funcionals.
Tot i ser llistat com a "gairebé amenaçat" per la Llista Vermella de la UICN i malgrat que sofreix de destrucció de l'hàbitat, el lèmur de cua anellada es reprodueix fàcilment en captivitat i és troba habitualment en zoològics d'arreu del món, amb més de 2.000 exemplars. Sol viure entre setze i dinou anys en estat salvatge i fins a 27 en captivitat.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Jurassic Park a València


A la Ciutat de les Arts i les Ciències, a València, hi ha una exposició de dinosaures articulats que fa que els nens gaudeixin amb la seva visita.
Com es veu a la foto, també hi ha un de gran grandària prenent el bany i resulta realment curiós veure junts uns edificis moderns i futuristes el costat d'un animal que es va extingir fa milers d'anys.

dijous, 2 de setembre de 2010

Sot de Ferrer



Sot de Ferrer és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca de l'Alt Palància.
Limita amb Sogorb, Soneixa i Algar de Palància.
La primera notícia del poble, es remunta a 1236 quan hi havia a l'actual terme 3 alqueries musulmanes; en 1245, rere l'ocupació cristiana pertany a Hurtado de Lihori qui li dóna el nom de Sot i hi edificà un palau al voltant del qual va anar creixent el caseriu; després de passar pel senyoriu dels Val de Corranza; fins el segle XVI es denominava Soto del Gobernador, i canvia a l'actual denominació per la influència del cognom del governador, Jaume Ferrer; sembla que la població formava part del territori que integrava el senyoriu de Vall d'Almedíxer, i fins el 1609 era habitat exclusivament per sarraïns.
El diumenge 29 d'Agost, va haver-hi una trobada fotogràfica, per veure aquest bonic poble, travessat pel riu Palància i també visitem l'Ermita de Sant Antoni a la qual s'accedeix per un cridaner calvari.

dilluns, 30 d’agost de 2010

Castell d'Alcalá del Júcar


Alcalá del Júcar és un preciós poble d'Albacete, molt turístic i que val la pena visitar i fotografiar. El seu castell és de difícil accés ja que la informació que indica el seu emplaçament és bastant confusa, però val la pena pujar i veure-ho per fora i per dins i de pas fotografiar les magnífiques vistes que es veuen des de dalt de la muntanya on està situat.

dissabte, 28 d’agost de 2010

Les Cases Penjades


Les Cases Penjades, també conegudes com Cases volades, Cases del Rei o Cases Penjants, és un conjunt d'edificis civils situats a Cuenca (Espanya). En el passat era freqüent aquest element arquitectònic a la vora est de la ciutat antiga, situat davant la falç del riu Huécar, encara que avui només perduren una petita part d'elles. De totes, les més conegudes són un conjunt de tres d'aquestes estructures amb balcons de fusta.
D'origen incert, es té constància de la seva existència ja al segle XV. Al llarg de la seva història han passat per diverses remodelacions, la més recent la realitzada durant la dècada dels anys 20 del segle XX.
Han estat utilitzades com a habitatges d'ús particular i Casa Consistorial, encara que actualment allotgen una fonda restaurant i el Museu d'Art Abstracte Espanyol, de Cuenca.

dimarts, 24 d’agost de 2010

Caretos




A la revista QUO vaig veure un article sobre unes fotos que realitzava un artista canadenc anomenat David Denofreo que eren realment impactants. El fotògraf feia uns retrats tipus caricatura de gent fent ganyotes.
Vaig decidir copiar la idea donant-li el meu toc especial intentant millorar l'edició fotogràfica.
Aquesta setmana teníem una trobada fotogràfica a València i vaig demanar als meus companys d'afició que posessin per a mi, advertint prèviament que no anaven a sortir afavorits. Tots van posar per el meu objectiu ull de peix i així va néixer la sèrie CARETOS tal com es pot veure a la meva pàgina de Flickr: www.flickr.com/photos/quimgranell.

dilluns, 23 d’agost de 2010

Pregadéu


Visitant la bonica localitat d'Almansa (Albacete) i després de sopar lleugerament en un restaurant de carretera, em vaig trobar amb la sorpresa que en tornar al cotxe tenia un pregadéu jove posada al mirall davanter.
Sens dubte havia volat des de l'altra part de la carretera, on havien camps i molta vegetació seca.
La porte entre les mans a una zona on pogués sobreviure i abans de deixar-la anar, juga amb el meu dit, mirant-me agraïda?, per després allunyar-se en un llarg vol.

divendres, 20 d’agost de 2010

Libel·lula


Les libèl·lules són uns simpàtics insectes molt fàcils de fotografiar si se sap buscar l'horari apropiat per a fer-lo. A ple sol són molt actives i no paren de volar inquietes i perseguint-se. La millor hora és al matí primerenc i sobretot al capvespre, quan el sol ja està molt baix i elles es posen en branques. Hi ha vegades que semblen jugar amb tu, seguint-te pels camins i posant-se en una branca davant de tu i quan vas a fer-los la foto es mouen i al moment tornen al mateix lloc. Les hi ha de moltes varietats, grandàries i colors, auqnue les vermelles i blaves intensos són les més cridaneres.

dimarts, 17 d’agost de 2010

Los Cloticos


Los Cloticos és una zona de gran bellesa que hi ha a pocs quilòmetres de Bejís, Castelló de la Plana (País Valencià). Un dels llocs més impactants és la seva cascada sobre unes roques plenes de molsa que forma una piscina natural on es pot banyar la gent. A nivell fotogràfic els filtres de densitat neutra, aconsegueixen l'efecte seda de les seves aigües, donant a la imatge un atractiu afegit.

dimecres, 11 d’agost de 2010

Guardamar del Segura (Alacant)


El paisatge que mostra la foto, va estar carregat d'història fa molts segles, ja que mostra els voltants de Cabeçó Soler i Cabeçó Lucero, on segons els arqueòlegs i historiadors es troben poblats de l'època del Bronze, una ciutat portuària fenícia i un poblat dels íbers, on es va trobar la Dama de Guardamar.

dimecres, 28 de juliol de 2010

Natura


Aigua fresca i neta brolla des de diferents llocs renovant l'albufera. L'entorn està ple de vida. Peixos, oques i ànecs solquen les aigües, vivint en completa harmonia...

Veure la foto en Flickr

dilluns, 26 de juliol de 2010

Natura


El dia 24 de Juliol de 2010 vam tenir una trobada fotogràfica en l'albufera d'Anna (País Valencià). Mentre esperàvem que anessin arribant tots els companys, em vaig dirigir al llac a veure les aus que nedaven en aquells moments. Havia una família d'ànecs amb exemplars de molt curta edat. Un d'ells es va apartar un poc del grup i em va mirar amb curiositat. Vaig aprofitar aquest instant per a fer-li aquesta foto.

Veure la foto en Flickr

dijous, 22 de juliol de 2010

Anna


Anna és un municipi del País Valencià de la comarca de la Canal de Navarrés. No havia escoltat mai parlar d'aquest poble, i de casualitat ho vaig visitar fa un parell de mesos i em van agradar moltíssim els seus espais naturals. L'Albufera, el Gorg de l'Escala, i molts altres llocs d'interès de cara a la fotografia i per a passar el dia al costat de la desbordant naturalesa i les seves netes aigües. Un lloc que recomano i de visita obligada si aneu per aquesta comarca.

Veure la foto en Flickr

dissabte, 17 de juliol de 2010

La Ciutat de les Arts i les Ciències


Veure la foto en Flickr


Veure la foto en Flickr

La Ciutat de les Arts i les Ciències (CAC) és un complex arquitectònic, cultural i d'entreteniment de la ciutat de València. Així mateix és el nom d'un barri de València i forma part del districte de Quatre Carreres.
El complex es va construir a la dècada dels 90 del segle XX i els primers anys del segle XXI. L'últim gran component del complex, el Palau de les Arts, s'inaugurà el 9 d'octubre de 2005. El complex està situat al final del vell llit del riu Túria, llit que es va convertir en jardí en els 80, anys després del desviament del riu per la Gran Riuada de València.
L'arquitecte director de tot el complex ha estat Santiago Calatrava, amb col·laboracions de Félix Candela, que es característic per la seua arquitectura curvilínea i de l'ús del ciment blanc.
La CAC és, hui en dia, el major reclam turístic de Ciutat de València, per damunt d'altres atractius, fins i tot el seu centre històric. L'increment de turistes ha estat prou notable des que es van anar finalitzant les obres.

divendres, 16 de juliol de 2010

El bany de l'elefant


Veure banyar-se als elefants, resulta tot un espectacle visual. He visitat el parc en moltes ocasions, però només en una d'elles, els elefants estaven banyant-se i gaudint amb l'aigua. És curiós que després cobreixin el seu cos de terra, sens dubte per a protegir-se dels insectes. Foto presa en Bioparc (València).

Veure la foto en Flickr

dimarts, 13 de juliol de 2010

Ara ararauna


Una de les aus més boniques de la naturalesa. El seu plomatge muticolor és molt vistós i veure-les en ple vol és un plaer per a la vista. Pertany a un grup molt extens d'ocells, que es caracteritzen per ser molt fàcils de domesticar, si s'adquireixen de poca edat, i la majoria amb una gran facilitat per a imitar als humans, sobretot en la repetició de paraules i algunes frases.
Foto presa en el Safari Park Vergel, Alacant, (País Valencià).

Veure la foto en Flickr

dijous, 8 de juliol de 2010

Parc Ribalta (Castelló de la Plana)

La configuració del conjunt, comença al Segle XIX, quan la ciutat comença a industrialitzar-se. Es va construir, per iniciativa de l'Ajuntament, per oferir als viatgers del tren la sensació de poder econòmic a la ciutat. Es va construir sobre l'antic Cementiri del Calvari, i des del primer moment es va dedicar a Ribalta (pintor català, al que es creia nascut a Castelló). En 1876, l'Ajuntament, va ampliar el parc sobre els terrenys cedits pel Conde Pestagua, al que primerament se li va cridar Parc de l'Albereda, i posteriorment, Parc de l'Obelisc.
El Parc Ribalta (pròpiament dit), té un contorn triangular allargat, adossat a la Carretera a Morella. La redacció del projecte, va ser a càrrec de D. Lluís Alfonso. Està estructurat en dos triangles units per un passeig. En el cercle inscrit en el triangle de major grandària, es va construir La Pèrgola. En els seus orígens, va ser una pergola, amb una casa d'esbarjo i un estany al seu al voltant, fa uns anys, es va derrocar l'antic conjunt de la Pèrgola i es va construir un edifici polifuncional.
Està travessat per un passeig diagonal empedrat, que es dirigeix cap a l'antiga Estació de Ferrocarril, en el centre del passeig, es troba una gran plaça on desemboquen la resta de passejos del Parc. Els espais deixats pels passejos, estan plens de senderes, que en les seves unions formen les maranyetes.
En ple centre de la ciutat, davant de la Plaça de Toros. Forma part de l'eix històric-artístic que formen el propi parc, la plaça de la Independecia (El Fanal), la plaça de Tetuán (correu-vos) i el carrer Colón (Catedral).

Veure la foto en Flickr

dilluns, 5 de juliol de 2010

Papallona


En una sortida fotogràfica d'amics per Montanejos (Castelló de la Plana), ens trobem amb aquest preciós exemplar de papallona. Semblava esgotada i no podia fer llargs vols. Quan es posava, ho feia sobre l'herba del sòl o sobre el fang que havia al costat del riu Millars. Llocs de poc lluïment fotogràfic. Al final, vam poder fer-li alguna foto i jo per la meva banda he hagut de recórrer a la utilització de teixidures, per a evitar l'entorn fangós que ella volia.

Veure la foto en Flickr

dissabte, 3 de juliol de 2010

Concatedral de Santa Maria



La Concatedral de Santa Maria, també denominada església de Santa Maria la Major en Castelló de la Plana (Plana Alta) és un temple d'estil gòtic amb posteriors intervencions historicistes i en estil neogòtic. Esta situada en la Plaça Major, al costat de l'Ajuntament i la torre campanar independent, l'anomenat Fadrí.
S'inicia la construcció del temple a la fi del segle XIII. Destruïda per un incendi, es reprenen les obres a mitjan segle XIV, sent ampliades a principis del segle XV pel mestre d'obres Miquel Garcia de Sogorb, i sent consagrat el temple en 1549. La planta era d'una sola nau dividida en cinc trams, absis pentagonal amb dues capelles laterals i una central per al cor, així com capelles entre els contraforts, cobrint-se amb voltes de creuria sobre els trams i amb volta estavellada sobre l'absis.
El temple comptava amb tres portades: dos laterals, situades en el tercer tram de la nau, i altra en la façana principal, sent aquestes juntament amb algunes claus, els únics elements conservats en la seva reconstrucció. En 1662, amb traces de Juan Ibañez, es construïx la capella de la Comunió de planta de creu grega i coberta amb cúpula en el centre i voltes de mig canó en braços, la qual obria en el tram dels peus del costat de l'Epístola.
Després de la demolició, soferta en 1936, s'inicia la reconstrucció a partir d'un projecte de Vicente Traver Tomás basat en les traces del temple desaparegut. El projecte va començar a realitzar-se, per Vicente Traver, en 1939, tres anys després que l'Ajuntament, en plena guerra civil prengués la decisió d'enderrocar l'antiga església arxiprestal i que s'executés l'ordre.
El temple actual que ocupa una illa completa té planta de creu llatina amb tres naus i un absis pentagonal. La nau central es remarca amb pilars octogonals, dels quals arrenquen els arcs de faixa. Les naus es cobrixen amb volta de creuria, sent la de la capçalera de mitja estrella i el creuer, amb cimborri, cobreix també amb volta estavellada.

Veure la foto en Flickr

La Fontana di Trevi

La Fontana di Trevi és la font barroca més gran i coneguda de Roma. Data del segle XVIII i barreja classicisme i barroc, i potser la seva part més coneguda és l'escultura del déu Neptú.
Es situa davant del Palazzo Poli, i té 19'8 metres d'amplada i 25'9 d'alçada, a manera de gran arc triomfal.
La història de la font comença, en cert sentit, en temps de l'emperador August, quan el fill d'Agripa va fer arribar aigua corrent fins el Panteó i el seves termes a través de la construcció del aquaducte Vergine (que es pot admirar la Piazza del Popolo). Llegendari és l'origen del nom de la Vergine que, segons Frontín, el donaria el mateix Agripa en la memòria d'una nena (en llatí verge), que indicà la ubicació de les fonts per als soldats que anaven la recercaven.
L'aqüeducte de l'aigua Vergine,encara que molt reduit el seu abast per l'assetjament dels gots de Vitige al 537, va romandre en ús al llarg de l'Edat Mitjana: s'ha restaurat ja al segle VIII, i després per la ciutat en el XII i Nicolau V i Pau IV, a mitjans del segle XV, quan l'aigua va tornar a fluir abundant en una gran banyera amb tres boques de gran importància. Tanmateix, les fonts eren reutilitzades fins el 1570 pel Papa Pius V, que col·loca la piscina en al costat oposat de la font actual.
El Papa Urbà VIII (Barberini) (1623 a 1644) d'entrada demana una "transformació" de la plaça i la font a Giovan Lorenzo Bernini, per tal de crear un nou nucli escenogràfic prop de la pròpi palau familiar, Palazzo Barberini, i clarament visible des de la Cambra del Quirinal, la seva residència. Bernini planeja una gran exposició de l'aigua, volcant octogonalment el canvi de l'exposició del acqueducte de ple fins arribar a l'alineació del dia d'avui. L'exposició ha dissenyat, conegut per diversos documents presentats, va consistir en un túnel, es va centrar en l'estàtua de la Verge Trivial en un soterrani per sota del nivell de l'aigua, semblen venir d'ella. La mort del Papa i el posterior judici obert en contra de la família Barberini pel nou Papa Innocent X Pamphili amb la decisió d'encomanar el transport de Borromini Verge fins a la Piazza Navona per construir una nova exposició just abans que el monumental edifici (construït per altres sempre en lloc de per Bernini), s'aturarà el treball en el bany i soterrani.
Papa Innocenci XIII (Conti) (1721 a 1724) és ampliar la propietat de la seva família a la plaça de Trevi i el Palau Poli (membres de la família van ser els ducs de Poli) "incorpora" diversos edificis més petits, i arriba a mirar darrere de la font seguia sent inacabat.
A principis del segle XVIII, la Fontana de Trevi es converteix en una qüestió obligada per als molts arquitectes de pas a Roma, i l'Acadèmia de Sant Lluc la fa objecte de diverses competicions. Es coneixen dibuixos i pensaments de Nicola Michetti, Luigi Vanvitelli, Ferdinando Fuga i altres italians i arquitectes estrangers.
És fins el papa Climent XII Corsini (1730 - 1740), el 1731, és reprengué en part el destí de la plaça i la font: a les grans obres del seu pontificat que condueixi a la realització de les grans construccions que va deixar sense acabar, llança un important concurs per a la construcció d'una gran exposició d'aigua que ocupa tota la façana de l'edifici Poli, amb gran decepció dels ducs de Poli, encara els propietaris de l'edifici, que han vist la façana del seu edifici va passar per dues finestres i encara més coronada per l'emblema Corsini. L'anomenada és guanyada per Nicolás Salvi, i alguns diuen una "reparació" de la competència de la façana de Sant Giovanni in Laterano. Salvi va iniciar la construcció de la font el 1732, establint el treball en un projecte que uneix influències barroques i fins i tot més Bernini als nous classicista monumental que caracteritza a tots els Papa Climent XII. Ell té la idea bàsica d'Urbà VIII i Bernini, la idea d'explicar una història a través de l'arquitectura i l'escultura junts, la història de la Mare de Déu de l'Aigua.
Papa Climent XII va inaugurar la font el 1735, amb el treball continua en curs. El 1740, però, la construcció es va interrompre una vegada més, per reprendre només dos anys més tard.
Papa Benet XIV (Lambertini) (1740 a 1758) vol una segona inauguració el 1744. La primera fase dels treballs acaba en 1747, quan es van fer les estàtues i roques posticce. Malgrat la mort de Nicolás Salvi (1751), la construcció continua sota la direcció de Giuseppe Panini, que porta finalment la tasca a la realització en 1762, en virtut del Papa Climent XIII (Rezzonico) (1758 a 1769). En l'obra de construcció, es va perllongar durant gairebé tres dècades, han treballat almenys deu escultors, des de Maine a les armes, a més de Salvi i Panini si mateixos. Al final, però, la Fontana de Trevi escena i es converteix en un símbol clau de la Roma papal.
La tradició afirma que el fet de llançar una moneda d'esquenes a la font porta bona sort o que hi tornaràs a la ciutat. A l'actualitat, l'Ajuntament romà s'encarrega de recollir les monedes diàriament i les destina a diverses entitats humanitàries locals.
La font va ser restaurada profundament el 1998 i es va aprofitar per modernitzar-ne el sistema hidràulic.

Veure la foto en Flickr

dijous, 1 de juliol de 2010

Egipte


Viatjar a Egipte era una de les meves assignatures pendents. Havia vist molts documentals en la televisió i llegit molt a través de revistes especialitzades, i gairebé creia conèixer-lo. A pesar de tota la meva informació, veure't allí davant de tantes meravelles, poder admirar i tocar aquells temples, aquelles estàtues, aquell art, sobrepassa els sentits. Quan tens davant tota la seva cultura i tot el que van ser capaces de fer fa milers d'anys et planteges moltes preguntes, gairebé totes sense resposta, ja que ni tan sols els arqueòlegs es posen d'acord. Vaig Intentar captar amb la meua càmera tota la bellesa d'aquest país, al que sens dubte, tornaré.
The Colossi of Memnon, Luxor (Egypt).

Veure la foto en Flickr

dimarts, 29 de juny de 2010

Lèmur


Els seus ulls ho deien tot. Havia en ells una barreja de curiositat i por al mateix temps. Un company seu, més atrevit, s'havia posat en una branca propera al pas de la gent i posava divertit perquè els humans li traguessin fotos i perquè algun atrevit, a pesar d'estar terminantment prohibit, li volgués tocar amb les seves mans. Jo vaig fixar la meva atenció cap al tímid i vaig dirigir l'objectiu de la meua càmera a la seva cara que era tot un poema d'expressions. Vaig tenir sort i m'agrada el resultat final perquè realment expressa el que vaig vore.
Aquesta foto està feta en Bioparc (València).

Veure la foto en Flickr

Llum de capvespre

Arriba el capvespre a l'estany de Banyoles. Les seves quietes aigües semblen acomiadar el dia mentre la naturalesa reflecteix les seves belles tonalitats i una barca solitària rep la carícia dels últims llamps de sol que la il·luminen...

L'Estany de Banyoles és el llac natural més gran de Catalunya i l'origen i principal signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. Mesura aproximadament 2150 m de llargada, la seva amplada màxima del lòbul nord és de 775 m i la del lòbul sud 725 m. La seva superfície és de 111,7 hm² i la seva profunditat màxima és de 130 m. L'estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la Península Ibèrica i un sistema ambiental de notable valor.
L'estany de Banyoles està situat al costat de la falla de l'Empordà, que separa un bloc de material impermeable, ara elevat a l'est de l'actual emplaçament de l'estany, d'un bloc format per materials calcaris, permeable, que forma el terreny propi on s'ubica el llac. Aquest trencament, succeït fa 250.000 anys, hauria elevat una secció del terra, deixant al descobert, i formant una barrera al mateix nivell que la part no elevada, el material impermeable. L'origen del llac es deu a les filtracions del riu Fluvià, més al nord, a través d'una capa de material calcària situada just a sobre de la capa impermeable de la secció no elevada. Al llarg del temps l'aigua ha anat desfent el material calcari, fent-se camí cap al sud, fins trobar el material impermeable en el lloc on hi ha la falla. No podent continuar perforant horitzontalment, ha prosseguit el camí verticalment, passant a través dels materials permeables (calcari, guixos) fins aflorar a la superfície formant un llac en forma de "8", resultat de la unió de dos embuts o calderes. Aquest procés de dissolució de material calcari a causa del drenatge d'aigua es coneix com "càrstica".
El primer Estany de Banyoles tenia una extensió molt superior a l'actual, inundant tota la seva zona de ponent entre sis i vuit metres per sobre el nivell actual.

Veure la foto en Flickr

diumenge, 27 de juny de 2010

L'Albufera de València

El Parc Natural de l'Albufera de València (Albufera, de l'àrab البحيرة al-buhayra, "petit mar") està situat al Sud de l'Horta de València i al Nord de les dos Riberes (Alta i Baixa). És la zona humida més important del País Valencià.
Aquest paratge de 21.120 hectàrees que va ser declarat parc natural pel govern valencià el, per Decret 89/1986 de 8 de juliol de 1986, es troba situat uns 10 quilòmetres al sud de la ciutat de València. El parc natural comprèn el sistema format per l'albufera pròpiament, el seu entorn humit, i el cordó litoral (Devesa del Saler) adjacent a ambdós.
Amb data 23 d'octubre de 1990 es va aprovar el document del Pla Especial de Protecció del Parc Natural (actualment derogat pel Tribunal Suprem) i el decret 96/1995, del 16 de maig, va aprovar el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de la Conca Hidrogràfica de l'Albufera. El 19 de novembre del 2004 va ser aprovat pel Consell de la Generalitat Valenciana el Pla Rector d'Ús i Gestió (PRUG) de l'Albufera.
El parc es va originar pel replenament d'una antiga badia per l'aportació de sediments dels rius Xúquer i Túria, amb la qual cosa es produí la separació definitiva de la mar en l'època romana. Llavors, la superfície del llac era molt major (entorn de 30.000 hectàrees) però amb el pas dels anys i a causa de l'interès a obtenir noves zones de cultiu (especialment d'arròs) ha anat disminuint de grandària fins a les 2.800 hectàrees actuals.
El Parc de l'Albufera és conegut internacionalment tant per conreu de l'arròs com per la projecció guanyada a través de les novel·les costumistes de Vicente Blasco Ibáñez, i en especial per Cañas y barro (Canyes i fang). És l'arròs i el seu cultiu l'activitat que ha fet desenvolupar la iconografia del paratge, amb els camps inundats a la primavera i una catifa de verd lluent a l'estiu.
La cacera ha estat una de les activitats principals desenvolupades a l'Albufera. S'ha organitzat tradicionalment en les anomenades tirades, i els llocs de cacera són subhastats.
L'activitat més antiga i rendible va ser la pesca. Jaume I va establir que qualsevol podia pescar-hi si pagava com a impost una cinquena part del peix capturat. Tanmateix, a partir de segle XVIII l'increment de l'activitat agrícola va anar accelerant el procés de rebliment del llac i disminuint el rendiment de la pesca. A finals del segle XIX, amb l'aparició d'activitats industrials i el desenvolupament de conglomerats urbans massificats al voltant del llac, va iniciar-se un procés de decadència de l'activitat pesquera que continua fins als nostres dies, amb el declarat col·lapse biològic de l'aigua de l'Albufera, provocat per la contaminació industrial, urbana i agrícola.

Veure la foto en Flickr

dimecres, 23 de juny de 2010

Feluccas in the Nile


La Faluca (àrab Faluka o Faluqa) és una barca de pescadors utilitzada principalment al riu Nil, que té una vela gran que es moguda amb habilitat pel patró que aconsegueix dirigir-la cap on vol només aprofitant una mica de vent.

Veure la foto en Flickr

dilluns, 21 de juny de 2010

Peníscola


Peníscola és un municipi valencià situat a la comarca del Baix Maestrat que compta amb 7.894 habitants (INE 2009). Posseeix el títol de ciutat des de l'any 1709.
Encara que l'assentament inicial era al nucli medieval, avui ocupa tot el litoral, fins al límit amb Benicarló al nord, i algunes urbanitzacions al sud, a la serra d'Irta. Aquesta serra, declarada parc natural l'any 2002, està divida entre els termes municipals de Peníscola i els dels propers municipis d'Alcalà de Xivert i Santa Magdalena de Polpís.
La mar està molt present a la seua cultura i economia, basant-se aquesta última en la pesca, l'hostaleria i el turisme. Aquest últim sector econòmic ha augmentat extraordinàriament des de la segona meitat del segle XX, i actualment Peníscola és un dels destins turístics més freqüentats del País Valencià i del litoral mediterrani.
El penyal de Peníscola sempre ha estat ocupat per diferents pobladors atesa la seua importància estratègica en disposar d'ullals d'aigua dolça a l'interior de l'actual recinte de murades. La ciutat se situa sobre una península rocosa, unida a terra només per un istme de sorra, que divideix la costa en dues meitats diferents. Damunt del penyal s'aixeca la ciutat vella anomenada lo Poble, on destaca el castell templer.
Al nord del penyal trobem una plana sedimentària, amb una platja arenosa i originalment amb part de serradal. En aquesta plana quaternària es troben afloraments d'aigua (ullals), que donen lloc a una zona pantanosa o marjal anomenada popularment el Prat. Antigament, el Prat fou una albufera i actualment és una marjal, coneguda també com la Marjal de Peníscola.
Al sud del poble comença la serra d'Irta, paral·lela a la costa i molt propera a aquesta, que ocupa les dues terceres parts meridionals del terme municipal, de 81 km2. La serra acaba en estriacions rocoses i penya-segats, com el de la Torre Badum, tot i que també en petites platges arenoses, com la del Pebret.
L'actual castell, va ser construït pels templers, tot i que posteriorment va sofrir diverses modificacions.
Durant el Cisma d'Occident, en l'any 1411, els cavallers de Montesa concediren l'ús de la fortalesa a Benet XIII, més conegut com el Papa Lluna. Abandonat i perseguit per tots, es refugià en el castell per a viure els seus últims anys envoltat d'alguns cardenals fidels als seus principis. Peníscola es convertí així en Seu Pontifícia (l'única fora de Roma i Avinyó que ha existit).

Veure la foto en Flickr

diumenge, 20 de juny de 2010

Mesquita blava

La mesquita blava o del sultà Ahmed (en turc Sultanahmet Camii), a Istanbul, Turquia, és una obra de Sedefhar Mehmet Ağa, un deixeble de l'arquitecte Mimar Sinan. Està situada enfront d'església de Santa Sofia separades ambdues per un bell espai enjardinat, i és l'única a Istanbul que posseïx 6 minarets.
La mesquita va ser construïda durant el regnat del catorzè sultà otomà, Ahmet I, entre 1609 i 1616, en temps de decadència otomana. És la mesquita més gran i fastuosa d'Istanbul. La mesquita va ser construïda juntament amb una madrassa, escola alcorànica, un asil, un centre comercial d'artesania, un kervansaray, allotjament per a camells, una font i un külliye, complex soci-religiós.
El lloc triat per a la construcció de la mesquita va ser el centre de la ciutat, antic emplaçament d'un hipòdrom romà, perquè estava prop del palau de Topkapi. Les 21.043 rajoles usats en la seva construcció van ser fets en els tallers del palau; les catifes de centenars de metres quadrats van ser teixides en els telers imperials i els cristalls dels llums d'oli van ser portades de l'estranger.
Les quatre galeries del pòrtic estan cobertes per 30 cúpules que són suportades per 26 columnes de marbre. L'interior està impregnat per una tonalitat blava, molt suau. 260 finestrals, que no conserven els vitralls originals del segle XVII, s'alineen en cinc nivells i permeten una filtració de la llum que es reflecteix en les rajoles d'Iznik usades en la seva construcció, de color blau. D'aquí el nom que se li dóna a la mesquita.
L'interior de les cúpules i voltes semicirculars de la mesquita està pintat amb arabescs sinuosos. El minbar del segle XVII està treballat en marbre blanc i és utilitzat per l'imam durant l'oració del divendres.
El pati té les mateixes dimensions que la sala d'oració, quedant així equilibrat el conjunt arquitectònic. Al centre hi ha la font de les ablucions hexagonal. Actualment només compleix una funció ornamental ja que es realitzen en unes fonts situades a l'exterior de la mesquita.
En la seva època, va provocar moltes discussions perquè es va creure que els sis minarets de la mesquita constituïen un intent de rivalitzar amb la Meca.

Veure la foto en Flickr

dissabte, 19 de juny de 2010

The horse whisperer


L'home que xiuxiuejava als cavalls és una pel·lícula estatunidenca de 1998, dirigida i protagonitzada per Robert Redford, que narra la vida d'un xiuxiuejador de cavalls, Tom Booker, i la directora d'una revista (Kristin Scott Thomas), que pateixen un amor impossible.
Està basada en la novel·la homònima de Nicholas Evans, escrita el 1995.
Després un accident que li va costar la vida a la seva millor amiga i traumatitzat el seu cavall, Grace MacLean, amputada d'una cama, perd poc a poc el gust de la vida i viu en reclusió, renunciant a lluitar contra la seva invalidesa.
Annie MacLean, la mare de l'adolescent de tretze anys, decideix reaccionar i se'n va cercar un ensinistrador de cavalls per curar l'animal i de pas la noia. La seva cerca li farà travessar Montana per trobar el misteriós «home que xiuxiueja a l'orella dels cavalls».

Veure la foto en Flickr

La bellesa de la natura


La papallona rei o papallona tigre (Papilio machaon), és una papallona diürna de la família dels papilionidae.
És una de les papallones més espectaculars dels Països Catalans. La papallona rei té franjes de colors vius, groc i negre, que fan que sigui també coneguda com a "papallona tigre".
Aquesta papallona es de vol ràpid i es passa el dia anant de camp a camp i de flor en flor. L'hi agrada xuclar les flors de l'anís i del fonoll on de vegades hom la veu amb les ales esteses, reposant al sol. Viu en tres generacions de la primavera fins a la tardor. És una papallona molt comuna a l'estiu i hom la troba sovint als jardins.
Les erugues menjen preferentment les fulles de les plantes apiàcies o umbel·líferes, com la pastanaga borda, la pastanaga, l'anet, el fonoll, la xirivia i el comí de prat. Tenen un òrgan conegut com a "osmeterium" que pot emetre un líquid pudent per a espantar llurs enemics.
Les crisàlides de la papallona rei es troben fixades a una branca o a l'escorça d'un arbre o matoll per l'extrem de l'abdòmen.

Veure la foto en Flickr

Cavall blanc


Jove, àgil, poderós, manté el trot que li marca el seu entrenador, i que li convertirà en un preciós animal el dia de demà...
El cavall (Equus caballus) és un mamífer ungulat (dotat de peülles), una subespècie d'una de les set espècies vivents de la família dels èquids. El cavall ha evolucionat al llarg dels últims 55-45 milions d'anys, des d'una petita criatura amb diversos dits, fins al gran animal d'un únic dit d'avui en dia. Els humans començaren a domesticar els cavalls vers el 4000 aC, i es creu que la seva domesticació ja era estesa el 3000 aC; l'any 2000 aC, l'ús de cavalls domesticats ja s'havia estès pel continent eurasiàtic. Tot i que la majoria de cavalls d'avui en dia estan domesticats, encara hi ha poblacions amenaçades de cavall de Przewalski, l'únic cavall salvatge autèntic que queda, així com cavalls ferals, més comuns, que viuen en llibertat però descendeixen d'avantpassats domesticats.
Els humans i els cavalls interactuen de moltes maneres, no només en una varietat de competicions esportives i activitats de lleure no competitives, sinó també en activitats de treball com ara la policia, l'agricultura, l'entreteniment, l'aprenentatge assistit i la teràpia. Els cavalls han estat utilitzats tradicionalment en la guerra. S'han desenvolupat una gran varietat de tècniques hípiques i conducció, utilitzant molts estils diferents d'equipament i mètodes de control. S'obtenen molts productes dels cavalls, incloent-hi carn, llet, pell, pèl, ossos i productes farmacèutics extrets de l'orina d'egües embarassades. Els humans proporcionen als cavalls domesticats aliment, aigua i refugi, així com atenció per part d'especialistes com ara veterinaris i ferradors.

Veure la foto en Flickr