dimarts, 29 de juny de 2010

Lèmur


Els seus ulls ho deien tot. Havia en ells una barreja de curiositat i por al mateix temps. Un company seu, més atrevit, s'havia posat en una branca propera al pas de la gent i posava divertit perquè els humans li traguessin fotos i perquè algun atrevit, a pesar d'estar terminantment prohibit, li volgués tocar amb les seves mans. Jo vaig fixar la meva atenció cap al tímid i vaig dirigir l'objectiu de la meua càmera a la seva cara que era tot un poema d'expressions. Vaig tenir sort i m'agrada el resultat final perquè realment expressa el que vaig vore.
Aquesta foto està feta en Bioparc (València).

Veure la foto en Flickr

Llum de capvespre

Arriba el capvespre a l'estany de Banyoles. Les seves quietes aigües semblen acomiadar el dia mentre la naturalesa reflecteix les seves belles tonalitats i una barca solitària rep la carícia dels últims llamps de sol que la il·luminen...

L'Estany de Banyoles és el llac natural més gran de Catalunya i l'origen i principal signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. Mesura aproximadament 2150 m de llargada, la seva amplada màxima del lòbul nord és de 775 m i la del lòbul sud 725 m. La seva superfície és de 111,7 hm² i la seva profunditat màxima és de 130 m. L'estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la Península Ibèrica i un sistema ambiental de notable valor.
L'estany de Banyoles està situat al costat de la falla de l'Empordà, que separa un bloc de material impermeable, ara elevat a l'est de l'actual emplaçament de l'estany, d'un bloc format per materials calcaris, permeable, que forma el terreny propi on s'ubica el llac. Aquest trencament, succeït fa 250.000 anys, hauria elevat una secció del terra, deixant al descobert, i formant una barrera al mateix nivell que la part no elevada, el material impermeable. L'origen del llac es deu a les filtracions del riu Fluvià, més al nord, a través d'una capa de material calcària situada just a sobre de la capa impermeable de la secció no elevada. Al llarg del temps l'aigua ha anat desfent el material calcari, fent-se camí cap al sud, fins trobar el material impermeable en el lloc on hi ha la falla. No podent continuar perforant horitzontalment, ha prosseguit el camí verticalment, passant a través dels materials permeables (calcari, guixos) fins aflorar a la superfície formant un llac en forma de "8", resultat de la unió de dos embuts o calderes. Aquest procés de dissolució de material calcari a causa del drenatge d'aigua es coneix com "càrstica".
El primer Estany de Banyoles tenia una extensió molt superior a l'actual, inundant tota la seva zona de ponent entre sis i vuit metres per sobre el nivell actual.

Veure la foto en Flickr

diumenge, 27 de juny de 2010

L'Albufera de València

El Parc Natural de l'Albufera de València (Albufera, de l'àrab البحيرة al-buhayra, "petit mar") està situat al Sud de l'Horta de València i al Nord de les dos Riberes (Alta i Baixa). És la zona humida més important del País Valencià.
Aquest paratge de 21.120 hectàrees que va ser declarat parc natural pel govern valencià el, per Decret 89/1986 de 8 de juliol de 1986, es troba situat uns 10 quilòmetres al sud de la ciutat de València. El parc natural comprèn el sistema format per l'albufera pròpiament, el seu entorn humit, i el cordó litoral (Devesa del Saler) adjacent a ambdós.
Amb data 23 d'octubre de 1990 es va aprovar el document del Pla Especial de Protecció del Parc Natural (actualment derogat pel Tribunal Suprem) i el decret 96/1995, del 16 de maig, va aprovar el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de la Conca Hidrogràfica de l'Albufera. El 19 de novembre del 2004 va ser aprovat pel Consell de la Generalitat Valenciana el Pla Rector d'Ús i Gestió (PRUG) de l'Albufera.
El parc es va originar pel replenament d'una antiga badia per l'aportació de sediments dels rius Xúquer i Túria, amb la qual cosa es produí la separació definitiva de la mar en l'època romana. Llavors, la superfície del llac era molt major (entorn de 30.000 hectàrees) però amb el pas dels anys i a causa de l'interès a obtenir noves zones de cultiu (especialment d'arròs) ha anat disminuint de grandària fins a les 2.800 hectàrees actuals.
El Parc de l'Albufera és conegut internacionalment tant per conreu de l'arròs com per la projecció guanyada a través de les novel·les costumistes de Vicente Blasco Ibáñez, i en especial per Cañas y barro (Canyes i fang). És l'arròs i el seu cultiu l'activitat que ha fet desenvolupar la iconografia del paratge, amb els camps inundats a la primavera i una catifa de verd lluent a l'estiu.
La cacera ha estat una de les activitats principals desenvolupades a l'Albufera. S'ha organitzat tradicionalment en les anomenades tirades, i els llocs de cacera són subhastats.
L'activitat més antiga i rendible va ser la pesca. Jaume I va establir que qualsevol podia pescar-hi si pagava com a impost una cinquena part del peix capturat. Tanmateix, a partir de segle XVIII l'increment de l'activitat agrícola va anar accelerant el procés de rebliment del llac i disminuint el rendiment de la pesca. A finals del segle XIX, amb l'aparició d'activitats industrials i el desenvolupament de conglomerats urbans massificats al voltant del llac, va iniciar-se un procés de decadència de l'activitat pesquera que continua fins als nostres dies, amb el declarat col·lapse biològic de l'aigua de l'Albufera, provocat per la contaminació industrial, urbana i agrícola.

Veure la foto en Flickr

dimecres, 23 de juny de 2010

Feluccas in the Nile


La Faluca (àrab Faluka o Faluqa) és una barca de pescadors utilitzada principalment al riu Nil, que té una vela gran que es moguda amb habilitat pel patró que aconsegueix dirigir-la cap on vol només aprofitant una mica de vent.

Veure la foto en Flickr

dilluns, 21 de juny de 2010

Peníscola


Peníscola és un municipi valencià situat a la comarca del Baix Maestrat que compta amb 7.894 habitants (INE 2009). Posseeix el títol de ciutat des de l'any 1709.
Encara que l'assentament inicial era al nucli medieval, avui ocupa tot el litoral, fins al límit amb Benicarló al nord, i algunes urbanitzacions al sud, a la serra d'Irta. Aquesta serra, declarada parc natural l'any 2002, està divida entre els termes municipals de Peníscola i els dels propers municipis d'Alcalà de Xivert i Santa Magdalena de Polpís.
La mar està molt present a la seua cultura i economia, basant-se aquesta última en la pesca, l'hostaleria i el turisme. Aquest últim sector econòmic ha augmentat extraordinàriament des de la segona meitat del segle XX, i actualment Peníscola és un dels destins turístics més freqüentats del País Valencià i del litoral mediterrani.
El penyal de Peníscola sempre ha estat ocupat per diferents pobladors atesa la seua importància estratègica en disposar d'ullals d'aigua dolça a l'interior de l'actual recinte de murades. La ciutat se situa sobre una península rocosa, unida a terra només per un istme de sorra, que divideix la costa en dues meitats diferents. Damunt del penyal s'aixeca la ciutat vella anomenada lo Poble, on destaca el castell templer.
Al nord del penyal trobem una plana sedimentària, amb una platja arenosa i originalment amb part de serradal. En aquesta plana quaternària es troben afloraments d'aigua (ullals), que donen lloc a una zona pantanosa o marjal anomenada popularment el Prat. Antigament, el Prat fou una albufera i actualment és una marjal, coneguda també com la Marjal de Peníscola.
Al sud del poble comença la serra d'Irta, paral·lela a la costa i molt propera a aquesta, que ocupa les dues terceres parts meridionals del terme municipal, de 81 km2. La serra acaba en estriacions rocoses i penya-segats, com el de la Torre Badum, tot i que també en petites platges arenoses, com la del Pebret.
L'actual castell, va ser construït pels templers, tot i que posteriorment va sofrir diverses modificacions.
Durant el Cisma d'Occident, en l'any 1411, els cavallers de Montesa concediren l'ús de la fortalesa a Benet XIII, més conegut com el Papa Lluna. Abandonat i perseguit per tots, es refugià en el castell per a viure els seus últims anys envoltat d'alguns cardenals fidels als seus principis. Peníscola es convertí així en Seu Pontifícia (l'única fora de Roma i Avinyó que ha existit).

Veure la foto en Flickr

diumenge, 20 de juny de 2010

Mesquita blava

La mesquita blava o del sultà Ahmed (en turc Sultanahmet Camii), a Istanbul, Turquia, és una obra de Sedefhar Mehmet Ağa, un deixeble de l'arquitecte Mimar Sinan. Està situada enfront d'església de Santa Sofia separades ambdues per un bell espai enjardinat, i és l'única a Istanbul que posseïx 6 minarets.
La mesquita va ser construïda durant el regnat del catorzè sultà otomà, Ahmet I, entre 1609 i 1616, en temps de decadència otomana. És la mesquita més gran i fastuosa d'Istanbul. La mesquita va ser construïda juntament amb una madrassa, escola alcorànica, un asil, un centre comercial d'artesania, un kervansaray, allotjament per a camells, una font i un külliye, complex soci-religiós.
El lloc triat per a la construcció de la mesquita va ser el centre de la ciutat, antic emplaçament d'un hipòdrom romà, perquè estava prop del palau de Topkapi. Les 21.043 rajoles usats en la seva construcció van ser fets en els tallers del palau; les catifes de centenars de metres quadrats van ser teixides en els telers imperials i els cristalls dels llums d'oli van ser portades de l'estranger.
Les quatre galeries del pòrtic estan cobertes per 30 cúpules que són suportades per 26 columnes de marbre. L'interior està impregnat per una tonalitat blava, molt suau. 260 finestrals, que no conserven els vitralls originals del segle XVII, s'alineen en cinc nivells i permeten una filtració de la llum que es reflecteix en les rajoles d'Iznik usades en la seva construcció, de color blau. D'aquí el nom que se li dóna a la mesquita.
L'interior de les cúpules i voltes semicirculars de la mesquita està pintat amb arabescs sinuosos. El minbar del segle XVII està treballat en marbre blanc i és utilitzat per l'imam durant l'oració del divendres.
El pati té les mateixes dimensions que la sala d'oració, quedant així equilibrat el conjunt arquitectònic. Al centre hi ha la font de les ablucions hexagonal. Actualment només compleix una funció ornamental ja que es realitzen en unes fonts situades a l'exterior de la mesquita.
En la seva època, va provocar moltes discussions perquè es va creure que els sis minarets de la mesquita constituïen un intent de rivalitzar amb la Meca.

Veure la foto en Flickr

dissabte, 19 de juny de 2010

The horse whisperer


L'home que xiuxiuejava als cavalls és una pel·lícula estatunidenca de 1998, dirigida i protagonitzada per Robert Redford, que narra la vida d'un xiuxiuejador de cavalls, Tom Booker, i la directora d'una revista (Kristin Scott Thomas), que pateixen un amor impossible.
Està basada en la novel·la homònima de Nicholas Evans, escrita el 1995.
Després un accident que li va costar la vida a la seva millor amiga i traumatitzat el seu cavall, Grace MacLean, amputada d'una cama, perd poc a poc el gust de la vida i viu en reclusió, renunciant a lluitar contra la seva invalidesa.
Annie MacLean, la mare de l'adolescent de tretze anys, decideix reaccionar i se'n va cercar un ensinistrador de cavalls per curar l'animal i de pas la noia. La seva cerca li farà travessar Montana per trobar el misteriós «home que xiuxiueja a l'orella dels cavalls».

Veure la foto en Flickr

La bellesa de la natura


La papallona rei o papallona tigre (Papilio machaon), és una papallona diürna de la família dels papilionidae.
És una de les papallones més espectaculars dels Països Catalans. La papallona rei té franjes de colors vius, groc i negre, que fan que sigui també coneguda com a "papallona tigre".
Aquesta papallona es de vol ràpid i es passa el dia anant de camp a camp i de flor en flor. L'hi agrada xuclar les flors de l'anís i del fonoll on de vegades hom la veu amb les ales esteses, reposant al sol. Viu en tres generacions de la primavera fins a la tardor. És una papallona molt comuna a l'estiu i hom la troba sovint als jardins.
Les erugues menjen preferentment les fulles de les plantes apiàcies o umbel·líferes, com la pastanaga borda, la pastanaga, l'anet, el fonoll, la xirivia i el comí de prat. Tenen un òrgan conegut com a "osmeterium" que pot emetre un líquid pudent per a espantar llurs enemics.
Les crisàlides de la papallona rei es troben fixades a una branca o a l'escorça d'un arbre o matoll per l'extrem de l'abdòmen.

Veure la foto en Flickr

Cavall blanc


Jove, àgil, poderós, manté el trot que li marca el seu entrenador, i que li convertirà en un preciós animal el dia de demà...
El cavall (Equus caballus) és un mamífer ungulat (dotat de peülles), una subespècie d'una de les set espècies vivents de la família dels èquids. El cavall ha evolucionat al llarg dels últims 55-45 milions d'anys, des d'una petita criatura amb diversos dits, fins al gran animal d'un únic dit d'avui en dia. Els humans començaren a domesticar els cavalls vers el 4000 aC, i es creu que la seva domesticació ja era estesa el 3000 aC; l'any 2000 aC, l'ús de cavalls domesticats ja s'havia estès pel continent eurasiàtic. Tot i que la majoria de cavalls d'avui en dia estan domesticats, encara hi ha poblacions amenaçades de cavall de Przewalski, l'únic cavall salvatge autèntic que queda, així com cavalls ferals, més comuns, que viuen en llibertat però descendeixen d'avantpassats domesticats.
Els humans i els cavalls interactuen de moltes maneres, no només en una varietat de competicions esportives i activitats de lleure no competitives, sinó també en activitats de treball com ara la policia, l'agricultura, l'entreteniment, l'aprenentatge assistit i la teràpia. Els cavalls han estat utilitzats tradicionalment en la guerra. S'han desenvolupat una gran varietat de tècniques hípiques i conducció, utilitzant molts estils diferents d'equipament i mètodes de control. S'obtenen molts productes dels cavalls, incloent-hi carn, llet, pell, pèl, ossos i productes farmacèutics extrets de l'orina d'egües embarassades. Els humans proporcionen als cavalls domesticats aliment, aigua i refugi, així com atenció per part d'especialistes com ara veterinaris i ferradors.

Veure la foto en Flickr