Palau del Marqués de Dosaigües

El Palau del Marqués de Dosaigües és un dels edificis civils d'estil barroc i rococó més significatius de la ciutat de València i seu del Museu de Ceràmica.
La construcció de l'antic edifici del palau es deu a la família Rabassa de Perellós, qui des del 1496 ostentava la baronia de Dosaigües. Segons el plànol de València del Pare Tosca del 1704, es tractava d'una construcció gòtica amb tres cossos disposats al voltant d'un pati amb una torre emmerletada en el cantó nord-est. La façana es coronava amb una galeria correguda.
El 1740, Giner Rabassa de Perellós, primer marqués de Dosaigües, decidí renovar sa casa pairal com a mostra del seu poder i llinatge. Encarregà l'obra al gravador i pintor Hipòlit Rovira, que substituí el gòtic auster de l'antiga casa per una gran abundància decorativa. La portada principal realitzada en alabastre per Ignasi Vergara, segons disseny d’Hipòlit Rovira, d'estil purament barroc, conté una al·legoria dels rius Túria i Xúquer al·lusiva al marquesat de dos Aigües. Rematada per una fornícula amb la Mare de Déu del Roser, la portada es protegia per un balcó corregut del qual es conserven gravats i fotografies.
El 1853, en esgotar-se la successió directa, heretà el títol En Vicent Dasí Lluesma, qui decidí dur a terme una àmplia reforma de l'edifici, iniciada el 1854, de caràcter bàsicament ornamental en un clar eclecticisme que combina rococó, neoimperi i motius xinesos. En la façana es van afegir elements arquitectònics i decoratius. En el pati interior es van substituir les finestres gòtiques per balcons amb relleus de figures al·legòriques al·lusives a les arts (arquitectura i escultura), a l'agricultura i al comerç, base de la riquesa del marqués. Tot l'interior va ser estucat i pintat per Salustiano Asenjo, Josep Mª Brell, Plàcido Francés, Rafael Montesinos i Ramiro Contreras i Aznar, Molinelly, Franchini i Nicoli, i altres. Es va adquirir mobiliari de l'època, com el conjunt de mobles de Dresden amb aplicacions de porcellana saxona a l'anomenada "Sala de Porcellana". Després d'anys d'obres es va inaugurar la reforma el 17 de maig del 1867.
Aquest palau fou declarat monument historicoartístic el 1941 i adquirit el 1949 pel Ministeri d'Educació per a ubicar la important col·lecció de ceràmica donada a l'estat el 1947 per Manuel González Martí i la seua dona Amèlia Cunyat. Durant set anys la col·lecció va tindre la seua seu al domicili del fundador, però després de la rehabilitació del Palau de Dosaigües, duta a terme entre 1950 i 1954, s'hi instal·là definitivament el Museu Nacional de Ceràmica.
Entre 1969 i 1972 s'amplià en bastir-se una nova ala que en el seu exterior reproduïa fidelment l'estil de la façana del segle XIX. En els anys 1980 el museu necessitava millorar la seua infraestructura i instal·lacions i el 1990 es tancà per rehabilitar-ho. Després d'anys de romandre tancat, durant la dècada següent s'obrí novament.